Sento que dono molt més del que rebo en les meves amistats i això em fa sentir sol/a.

Quan sempre ets tu qui sosté l'amistat

Ets qui proposa els plans, qui recorda els aniversaris, qui escolta a les tantes de la nit quan algú ho passa malament. Però quan ets tu qui necessita parlar, el telèfon queda en silenci o la conversa torna ràpidament cap als altres. I et quedes amb una pregunta incòmoda: “Si jo deixés de trucar, algú em trucaria?”

Aquest desequilibri en les amistats genera una soledat molt particular: la d'estar envoltat/da de gent i sentir que ningú et sosté a tu. A poc a poc apareixen el ressentiment, la tristesa i el dubte sobre si mereixes rebre el mateix que dones.

La mirada des de l'autoconeixement

Des de la Teràpia Gestalt i la reflexió filosòfica, mirem què hi ha darrere d'aquesta dinàmica:

• El rol de cuidador/a: Si vas aprendre que el teu lloc als grups era ajudar, escoltar o resoldre, potser t'has fet imprescindible sense permetre't ser també qui rep.
• La dificultat per demanar: Sovint esperem que els altres endevinin què necessitem; no demanar ens protegeix del rebuig, però també ens impedeix ser cuidats.
• La reciprocitat com a valor: Des de la filosofia, l'amistat és una relació entre iguals; quan només un dels dos sosté el vincle, cal preguntar-se què s'està cultivant realment.

De la soledat a la reciprocitat

Canviar aquesta dinàmica no vol dir deixar de ser generós/a, sinó aprendre a donar des de la llibertat i no des de la necessitat de ser estimat/da.

En el nostre procés de treball, avançarem des de tres mirades:

• Sentir: Donarem espai a la tristesa i al ressentiment acumulats, perquè puguin ser escoltats en lloc d'empassar-los.
• Entendre: Explorarem per què et costa tant rebre i quines creences sobre el teu valor sostenen aquest donar constant.
• Passar a l'acció: Practicarem com demanar el que necessites, com equilibrar la teva implicació i com identificar els vincles que realment et nodreixen.