M'he acostumat a empassar-m'ho tot sol fins que sento que estic a punt d'esclatar per qualsevol ximpleria.

Quan aguantar-ho tot sol té data de caducitat

Preocupacions a la feina, tensions a casa, petites ofenses que deixes passar per no fer-ne un drama. No en parles amb ningú: ja ho resoldràs, no cal molestar. Però tot s'acumula dins teu com en una olla a pressió, i un dia, per una cosa sense importància, esclates amb una força que sorprèn tothom, i a tu el primer.

Aquesta contenció emocional és un aprenentatge molt masculí: aguantar, no queixar-se, no mostrar debilitat. Però el que no s'expressa no desapareix; es converteix en tensió, insomni, mal humor o esclats que després lamentes.

La mirada des de l'autoconeixement

Des de la Teràpia Gestalt i la indagació filosòfica, mirem què passa quan ens ho empassem tot:

• El cicle interromput: La Gestalt explica que tota emoció necessita completar el seu recorregut; quan l'aturem una vegada i una altra, l'energia queda atrapada.
• La soledat de l'autosuficiència: Creure que hem de poder amb tot sols ens protegeix de semblar febles, però ens deixa sense el suport que tots necessitem.
• La mesura: Des de la filosofia clàssica, la virtut està en el terme mitjà: ni reprimir ni explotar, sinó expressar el just en el moment adequat.

De l'acumulació a l'expressió

No es tracta de queixar-te de tot, sinó d'aprendre a deixar anar a poc a poc el que et pesa, abans que arribi al límit.

En el nostre espai de treball, combinarem tres mirades:

• Sentir: Aprendrem a detectar els senyals d'acumulació al cos i a les emocions, molt abans de l'esclat.
• Entendre: Explorarem per què et costa compartir el que et passa i quines idees sobre ser home ho sostenen.
• Passar a l'acció: Practicarem maneres concretes de dir el que et molesta en el moment i de demanar suport quan el necessitis.