Sento que porto una màscara constantment i que ningú sap realment qui soc jo per dins.

Quan ningú coneix qui hi ha darrere

A la feina ets la persona eficient; amb els amics, la que sempre està de bon humor; a casa, la que ho té tot controlat. Has après a mostrar en cada lloc el que s'espera de tu, i ho fas tan bé que ningú no sospita que per dins hi ha dubtes, cansament o tristesa. Però quan et quedes sol/a, apareix una sensació estranya: “Si em coneguessin de debò, m'estimarien igual?”

Aquesta màscara social ens protegeix del judici i del rebuig, però té un preu: la soledat de no ser mai vist/a del tot, i el desgast de sostenir un personatge les vint-i-quatre hores.

La mirada des de l'autoconeixement

Des de la Teràpia Gestalt i la indagació filosòfica, mirem què hi ha darrere d'aquesta façana:

• El personatge que ens va salvar: Les màscares neixen per adaptar-nos i ser acceptats; reconèixer la funció que van tenir ens ajuda a no jutjar-nos per haver-les construït.
• La por a ser vist/a: Mostrar-se tal com un és implica vulnerabilitat; la Gestalt ens convida a fer-ho de manera gradual, en relacions on hi hagi seguretat.
• L'autenticitat com a camí: Des de la filosofia existencial, viure de manera autèntica vol dir fer-se càrrec de qui un és, més enllà dels papers que la societat ens assigna.

De la façana a l'autenticitat

Deixar caure la màscara no vol dir exposar-te davant de tothom, sinó poder escollir amb qui i com mostrar-te tal com ets.

En el nostre espai de treball, combinarem tres mirades:

• Sentir: Descobrirem les emocions que normalment amagues i aprendrem a donar-los espai, començant per la teva relació amb tu mateix/a.
• Entendre: Explorarem quins papers representes, què et protegeixen i què et costen.
• Passar a l'acció: Assajarem petits gestos d'autenticitat en relacions segures, per experimentar que pots ser estimat/da sense haver d'actuar.