Sento que estic "anestesiat/da": res no m'il·lusiona realment ni em commou com abans.

Quan res no et toca per dins

Abans t'emocionava una cançó, un viatge, una trobada amb amics. Ara fas les mateixes coses, però és com si les visquessis rere un vidre. No estàs especialment trist/a ni enfadat/da; simplement, no sents gaire res. Les bones notícies no t'alegren com abans i els plans que proposen els altres et deixen indiferent.

Aquesta anestèsia emocional és una de les formes de malestar més desconcertants, perquè costa d'explicar i sovint passa desapercebuda. Però no és un defecte de caràcter: sol ser una manera que té la psique de protegir-se quan durant massa temps ha hagut de suportar més del que podia.

La mirada des de l'autoconeixement

Des de la Teràpia Gestalt i la indagació filosòfica, mirem aquest adormiment com un missatge:

• La desensibilització com a defensa: La Gestalt descriu com, davant del dolor o l'esgotament, podem deixar de sentir per no patir, però això també apaga l'alegria i el desig.
• L'esgotament acumulat: Moltes vegades aquesta indiferència arriba després d'una llarga etapa d'estrès, pèrdues o exigències que no han tingut espai per ser elaborades.
• La pregunta pel desig: Des de la filosofia, quan res no ens mou, cal preguntar-se no només què ens falta, sinó què hem deixat de desitjar i per què.

De l'adormiment a la vida sentida

Tornar a sentir no passa de cop ni per obligació; és un procés delicat de reconnexió, amb paciència i respecte pel teu ritme.

En el nostre espai de treball, combinarem tres mirades:

• Sentir: Començarem per les sensacions més simples del cos, per recuperar a poc a poc el contacte amb el que et passa.
• Entendre: Explorarem què ha passat en la teva vida perquè hagis necessitat desconnectar i què et pot estar protegint aquesta anestèsia.
• Passar a l'acció: Introduirem experiències petites i significatives que despertin curiositat, plaer o connexió, sense pressió per sentir-te bé de seguida.

Una nota important: si aquesta falta d'il·lusió dura setmanes, et costa fer la teva vida o apareixen pensaments de no voler viure, és important que en parlis també amb el teu metge o amb un professional de la salut mental. L'acompanyament que t'ofereixo pot ser un bon complement, però no substitueix l'atenció sanitària.