Em callo el que penso per por que la meva opinió provoqui una discussió o un conflicte.

Quan la pau de fora et costa la calma de dins

Ets en una reunió, en un sopar familiar o parlant amb la teva parella. Algú diu una cosa amb què no estàs d'acord i notes com et puja una resposta. Però abans que arribi a la boca, una veu interior la frena: “No val la pena. Ja ho deixaré estar.” Somrius, assenteixes i canvies de tema. Més tard, a soles, repasses la conversa i et dius tot el que hauries volgut dir.

Aquesta por al conflicte sovint es disfressa de prudència o de bon caràcter. Però cada opinió empassada deixa un pòsit: frustració, distància amb els altres i, sobretot, la sensació que les teves relacions es construeixen sobre una versió de tu que no és del tot real.

La mirada des de l'autoconeixement

Des de la Teràpia Gestalt i la indagació filosòfica, mirem què hi ha darrere d'aquest silenci:

• El conflicte viscut com una amenaça: Si de petit/a les discussions volien dir tensió, càstig o distància afectiva, és lògic que avui el cos s'hi posi en alerta com si hi hagués un perill real.
• La confusió entre discrepar i trencar: Creure que dir “no hi estic d'acord” posa en risc el vincle, quan sovint és precisament el que el fa més autèntic i sòlid.
• L'energia que es gira cap a dins: El que no s'expressa no desapareix. Es converteix en tensió al cos, en autocrítica o en un cansament difícil d'explicar.

Del silenci a la veu pròpia

Trobar la teva veu no vol dir convertir-te en una persona combativa, sinó poder dir el que penses des de la calma i acceptar que l'altre pot no estar-hi d'acord.

En el nostre espai de treball, combinarem tres mirades:

• Sentir: Posarem atenció al que passa al teu cos just abans de callar, per reconèixer la por i aprendre a sostenir-la sense que decideixi per tu.
• Entendre: Explorarem d'on ve aquesta necessitat d'harmonia a qualsevol preu i quines creences sobre tu i sobre els altres la mantenen viva.
• Passar a l'acció: Assajarem maneres concretes d'expressar el teu desacord, començant per situacions petites, perquè dir el que penses es converteixi en un hàbit i no en una gesta.