Em sento culpable per no gaudir de la maternitat/paternitat com se suposa que s'hauria de gaudir.

Quan la criança no s'assembla al que t'havien promès

Tothom et deia que seria l'etapa més feliç de la teva vida. I estimes el teu fill, de debò. Però hi ha dies que et sents atrapat/da, esgotat/da, avorrit/da o enyores la teva vida d'abans. Mires les xarxes plenes de famílies somrients i et preguntes què et passa, i no t'atreveixes a dir-ho en veu alta per por que et jutgin.

Aquesta culpa per no gaudir de la criança és molt més freqüent del que sembla, però continua sent un tabú. L'ambivalència, estimar i alhora sentir-se desbordat/da, forma part de l'experiència real de criar, i silenciar-la només n'augmenta el pes.

La mirada des de l'autoconeixement

Des de la Teràpia Gestalt i la reflexió filosòfica, mirem aquesta culpa amb comprensió:

• L'ambivalència és humana: Es pot estimar profundament un fill i, alhora, sentir cansament, tristesa o desig d'estar sol/a; les dues coses són certes.
• L'ideal que pesa: Els models de maternitat i paternitat perfectes generen expectatives impossibles que fan sentir insuficient a qualsevol.
• La pèrdua de la vida anterior: Convertir-se en pare o mare també implica un dol per la llibertat, el temps i la identitat d'abans.

De la culpa a una criança més real

No cal gaudir de cada moment per ser un bon pare o una bona mare; cal poder ser honest/a amb el que sents.

En el nostre espai de treball, combinarem tres mirades:

• Sentir: Obrirem un espai segur on puguis expressar tot el que sents sobre la criança, també el que no t'atreveixes a dir.
• Entendre: Revisarem les expectatives i els models que t'estan exigint més del que és possible.
• Passar a l'acció: Buscarem maneres concretes de recuperar espais per a tu i de compartir la càrrega amb el teu entorn.

Una nota important: si la tristesa, l'angoixa o el rebuig són intensos o persisteixen setmanes després del part, pot tractar-se d'una depressió postpart, que és tractable. És important que en parlis també amb la teva llevadora, el teu metge o un professional de la salut mental. L'acompanyament que t'ofereixo pot ser un bon complement, però no substitueix l'atenció sanitària.