Sento que no tinc permís per plorar o mostrar-me vulnerable davant de ningú, ni tan sols en la intimitat.

Quan les llàgrimes no troben sortida

Hi ha moments que et notes el nus a la gola, els ulls que s'humitegen, el pit que es tanca. Però immediatament alguna cosa dins teu ho atura: respires fort, canvies de tema, et fas el dur. Ni tan sols amb la teva parella o en la soledat de casa et permets deixar-te anar. És com si plorar fos una línia vermella que no pots creuar.

Aquesta prohibició de la vulnerabilitat és un dels aprenentatges més profunds de molts homes. “Els nens no ploren”, ens deien. I aquella frase es va convertir en una armadura que ens protegeix, però que també ens aïlla i ens impedeix alleugerir el dolor.

La mirada des de l'autoconeixement

Des de la Teràpia Gestalt i la reflexió filosòfica, mirem què passa quan no podem plorar:

• L'emoció interrompuda: Les llàgrimes són una manera natural de completar i alliberar el dolor; quan les aturem, l'emoció queda atrapada al cos.
• La retroflexió: La Gestalt descriu com girem cap a dins el que no podem expressar a fora, i això es tradueix en tensió, tristesa sorda o ràbia.
• La vulnerabilitat com a coratge: Des de la filosofia, mostrar-se vulnerable requereix més valentia que amagar-se; és una expressió de la nostra humanitat compartida.

De l'armadura a la llibertat de sentir

Donar-te permís per plorar no et farà més feble; et farà més sencer i et permetrà connectar de debò amb els altres.

En el nostre espai de treball, combinarem tres mirades:

• Sentir: Crearem un espai segur on puguis aproximar-te a les teves emocions al teu ritme, sense pressions.
• Entendre: Explorarem d'on ve aquesta prohibició i quins missatges sobre ser home la mantenen.
• Passar a l'acció: Cercarem persones i moments on puguis anar mostrant-te més vulnerable, començant per les relacions de més confiança.