Ha passat temps des de la pèrdua, però sento que encara estic en el mateix lloc, incapaç de tirar endavant.

Quan el dol no troba el seu camí

Han passat mesos, potser anys. Al teu voltant sembla que tothom ha tornat a la normalitat i, de vegades, sents que s'espera el mateix de tu. Però per dins tot continua igual: la mateixa absència, les mateixes preguntes, la mateixa dificultat per fer plans o il·lusionar-te. Hi ha dies que et sents com si el món hagués seguit endavant i tu t'haguessis quedat aturat/da en aquell moment.

Un dol encallat no és senyal de debilitat ni de no saber superar les coses. Sovint apareix quan no hi ha hagut espai per acomiadar-se, quan la pèrdua va arribar de cop o quan les emocions que l'acompanyen (ràbia, culpa, alleujament) semblaven prohibides.

La mirada des de l'autoconeixement

Des de la Teràpia Gestalt i la reflexió filosòfica, mirem el dol com un procés viu que necessita ser travessat:

• Els assumptes pendents: La Gestalt parla de situacions inacabades que segueixen reclamant la nostra atenció; allò que no es va poder dir o fer continua present fins que troba una manera de tancar-se.
• El dol no té calendari: Cada persona necessita el seu temps i les comparacions o les pressions externes només hi afegeixen culpa.
• Honrar sense quedar-se: Des de la filosofia, acceptar la pèrdua no vol dir oblidar, sinó trobar una nova manera de portar amb tu el que vas viure i qui vas estimar.

De l'aturada a un nou moviment

Avançar en el dol no vol dir deixar enrere qui has perdut, sinó poder-lo recordar sense que el record t'impedeixi viure.

En el nostre espai de treball, combinarem tres mirades:

• Sentir: Obrirem un espai segur per a totes les emocions del dol, també aquelles que fins ara no t'has permès expressar.
• Entendre: Explorarem què ha quedat pendent en aquesta relació i quin significat té la pèrdua en la teva història.
• Passar a l'acció: Buscarem gestos i rituals d'acomiadament que tinguin sentit per a tu, i petits passos per tornar a habitar el teu present.

Una nota important: si el dolor és molt intens, et costa sostenir el dia a dia o apareixen pensaments de no voler viure, és important que en parlis també amb el teu metge o amb un professional de la salut mental. L'acompanyament que t'ofereixo pot ser un bon complement, però no substitueix l'atenció sanitària.