A vegades perdo la paciència i crido als meus fills (o parella) per coses que realment no tenen importància.

Quan el crit surt abans que tu

Una joguina a terra, una sabata que no es posa, una resposta que no arriba, un comentari a destemps. I de sobte, la veu se t'escapa: crides, et poses rígid/da, dius coses que no volies dir. Uns minuts després arriba la culpa i el pensament recurrent: “Per què ho he tornat a fer, si no era per tant?”

Aquesta pèrdua de paciència no et converteix en mal pare, mala mare o mala parella. Sovint és el senyal d'un sistema nerviós saturat per la pressió, el cansament o emocions que s'acumulen durant el dia sense trobar cap altra sortida.

La mirada des de l'autoconeixement

Des de la Teràpia Gestalt i la reflexió filosòfica, mirem què s'expressa a través d'aquests esclats:

• El got que vessa: La reacció desproporcionada rarament té a veure amb la petita situació del moment; sol ser la gota final d'un malestar acumulat.
• Les necessitats desateses: Quan no tens temps de descans, suport o espai propi, la teva paciència s'esgota molt abans; l'esclat també parla del que tu necessites.
• Els ressons de la criança rebuda: Sovint repetim, sense voler-ho, maneres de reaccionar que vam viure de petits i que juràvem no repetir.

De la reacció automàtica a la resposta conscient

No es tracta de no enfadar-te mai, sinó de poder escoltar la teva ràbia abans que parli per tu.

En el nostre espai de treball, combinarem tres mirades:

• Sentir: Aprendrem a reconèixer al cos els primers senyals de saturació, per poder aturar-te uns segons abans de l'esclat.
• Entendre: Explorarem què et carrega durant el dia i quines exigències o records es desperten en aquestes situacions.
• Passar a l'acció: Construirem recursos concrets per regular-te en el moment, reparar el vincle després d'un crit i cuidar el teu propi descans.